Juan Zurita a primer cop d'ull podria semblar explorador polifacètic d'un tema recurrent: la gent, la ciutat, el moviment. Però això resta en l'excusa capaç de permetre experimentar la transfiguració, I l'exploració de la imatge, des de la seva primera captura en vídeo proposa altres realitats que res tenen a veure amb el context d'on fou extreta. Ara pertany a I'univers expansiu del llenguatge artístic. La percepció de la realitat sempre té una connotació individual i subjectiva. En l'art s'intenta acotar des de I'estética la manifestació o la projecció d'aquesta percepció sobre un altre suport tangible, malgrat després de la seva manifestació el resultat evoqui a l'espectador altres realitats que el realitzador potser mai no hauria imaginat. És el poder evocador de la imatge, com a significant, però incapaç de delimitar l'enorme continent de significats. D'aqui la seva màgia. La vida pot esdevenir un projecte de realitat, en la cerca d'un sentit que no tan sols complagui a l'acompanyament del temps.

La vibració de la llum, els seus canvis constants que ja van preocupar als impressionistes en les pintures al plein aire, apareix en les obres de Zurita, evidentment que des d'una altre perspectiva, amb unes altres intencions. En una era que l'assassinat de la nit sembla una trama mes aviat novel·lesca, la fascinació pels neons, el contrast de llum i foscor, donen lloc a escenaris on és difícil discernir entre realitat i fcció. Sembla que tot allò copsat per I'objectiu d'una càmera pertany a la realitat, però és cert que existeixen tantes veritats com mirades vers la realitat, i això es el que Zurita transmet en les seves obres: ''el que cerco en la imatge es una visió pròpia, subjectiva de la realitat. Una realitat diferent per a cada un de nosaltres, I'essència de la ciutat''.

L´evolució de la seva obra plàstica, com si d'un moviment pendular es tractés, passa del ver realisme a la desaparició total de I'objecte, restant tan sols I'espai on es reflecteix el cos de la llum. Aquesta distorsió d'una mateixa realitat sembla trobar el punt d'equilibri en les darreres obres, on el referent es perceptible i el concepte guanya terreny a l'efecte.

Pilar Giró

Juan Zurita (Aiguaviva, Terol, 1975) no és un pintor desconegut pel públic de Barcelona. Vam tenir ocasió de conéixer la seva obra en l'exposició de la Càmera de Propietat Urbana, comissariada per Álex Mitrani, i també en el premi de pintura de la Sala Parés del 2004.

LA IMATGE A L´ERA DIGITAL. Aquesta vegada el pintor ens proposa una selecció de trenta obres realitzades en eis darrers anys que ens plantegen una reflexió crítica i pictòrica sobre la imatge en l'era digital. Segons l'artista el bombardeig informatiu dels últims temps ha col-laborat en la transformació del concepte tradicional d'imatge, portant-la sovint a un estadi incert entre la realitat i la ficció. Zurita es planteja aquesta problemàtica des d'una interpretació pictòrica d'impressions urbanes que resol d'una manera ambigua, a mig camí entre la representació tradicional urbana, amb molta tradició a Espanya (recordem Antonio López), i la digital (provinent d'imatges fotogràfiques i de vídeo en les quals s'inspira).

REALISME URBA. D'una banda, doncs, el pintor parteix d'una reflexió de contingut, figures perdudes en la immensitat urbana, titulant les seves instantànies amb significats tan ambigus com les formes, i d'allí evoluciona vers el trebail pictòric, Raimond Maragali, director de la galeria, en destaca "la grandesa amb què els personatges són representats, fet que no trobem en molts altres pintors que creen sobre suports de majors dimensions".

També observem l'interès de l'artista pel llenguatge abstracte inspirant-se en els reflexos lumínics urbans: els flaixos, les llums de neó, les del cotxe o els semàfors, i el seu encaix amb la pintura tradicional.

Albert Mercadé

L’obra de Juan Zurita (Aguaviva, Terol, 1975) ens convida a recapacitar. Com s’ha de resituar la pintura contemporània en plena era de la imatge digital? Sense renunciar als princípis més bàsics de la tradició pictòrica i, sobretot, sense renunciar a un tractament summament actual del fet creatiu, Zurita planteja els seus quadres com un revulsiu. Zurita s’inspíra en imatges extretes directament de vídeos per pintar escenes urbanes confuses, transfigurades, difuminades. Distorsionades. Mutants. La de Zurita és una figuració reflexiva i crítica molt necessària.

Persones que caminen per la gran ciutat, persones que s‘esperen en estacions de tren. aeroports o grans centres comercials. Persones sense rostre, o amb rostres calcats uns dels altres -Impossibles d'identificar-, persones que donen l'esquena a la dispersió urbana, al soroll que es respira dins del seu propi silenci interior. El soroll de l’era digital i el silenci interior que tan sovint provoca l’excés d'infomiació i d'lmatges banals. Desconsol urbà i desconsol creatíu van agafats de la mà. Zurita pinta mirades urbanes i pictòriques sense rostre. Denota un cert pessimisme. Fa falta un revulsiu. Fan falta obres com les de Zurita.

M. Palau