Les relacions entre la pintura i el repertori d'imatges sorgit de la difusió de la fotografia des d´un punt de vista conceptual i des d'un punt de vista formal, tal com les ha explorat amb enorme èxit Gerhard Richhter, han de ser assimilades. deixar de ser imitades i conduir a formulacions inèdites. Juan Zurita (Aguaiviva, Terol, 1975) tracta d'establir el seu propi discurs sobre la pintura com a mirada contemporània.

Zurita se centra en l'ámbit urbà, amb les seves dimensions estètica sociológica. Adoptant un to que enllaça amb la mirada anecdòtica i emblemàtica dels Català-Roca, Ricard Terrè o Joan Colom. Zurita se centra en el gest, el desplaçament i el lloc d'homes i dones que transiten i habiten la ciutat. Les persones, els ciutadans, són entesos com a elements dinàmics, integrats o contempladors. S'enfronten o es fusionen al magma seductor de les llums. Estableisen ritmes, són creadors de moviment cromàtic. Les figures es liqüen. es desdibuixen en l'entorn i es perfilen en l'ambiguitat de les fosforescències que llampeguen entre aparadors i carrers. El color que les envolta a la vegada les construeix. La preocupació de Zurita sembla, doncs, anar-se decantant cap a la definició fluctuant i inestable dels estímuls visuals com a principal motiu generador de pintura. I que les seves obres es balancegin entre la malenconia de la fugacitat i el sensualisme d'un cromatisme exaltat indica la complexitat del camí encertat.

Àlex Mitrani